Gent amb el nom en blau a la Viquipèdia fent de jurat d'un concurs d'art infantil
I altres coses que m'han fascinat recentment
Proposo un joc i explico l'origen del nom d’aquesta newsletter sobre art, imatges i andròmines. Gràcies per llegir-ho <3
L’any 1958, el bosc de Valls va acollir la primera i única edició d’un esdeveniment molt especial: el I Concurs d’Objectes Insòlits, destinat a nois i noies menors de 14 anys. Els candidats podien presentar-hi fins a tres objectes “extrets directament de l’entorn” com pedres, arrels o troncs, sempre que tinguessin alguna semblança amb éssers vius o que destaquessin per tenir “un valor propi de forma i color”. Hi ha fotos de les obres, no patiu. Però primer les bases del concurs.
Les obres es van anar acumulant al Bosc de Don Enric Batalla, fins al 20 de setembre a les 12 del migdia, quan es va produir la votació del jurat, convocat per l’organitzador del concurs, el pintor Jaume Mercadé i Queralt (que té alguna obra al MNAC i, a més, també era orfebre i va dissenyar aquest joc de tè extremadament chic). El president del jurat era el crític d’art Sebastià Gasch, que havia estat amic de Miró, cosignant amb Dalí del Manifest antiartístic català i s’havia cartejat amb Lorca. Em fa molta gràcia que tota aquesta gent amb el nom en blau a la Viquipèdia estigués implicadíssima en concurs d’art infantil. Però, per què? Posem llum a la foscor.
A les acaballes dels anys cinquanta, al món de l’art es desperta un interès per la creativitat infantil. Té sentit que en plena dictadura (eren els inicis del desarrollismo franquista, però les penúries de postguerra i la censura ho impregnaven tot), els artistes trobessin en l’art dels infants una porta (petita, minúscula) que els obria a la llibertat creativa que tant anhelaven. Gasch, per exemple, havia estat exiliat a París fins feia pocs anys. Amb la persecució de l’art explícitament polític i la criminalització de la llibertat avantguardista, els participants del Concurs d’Objectes Insòlits eren potser els creadors més lliures que hi havia a Catalunya en aquell moment. Icònics, van presentar-hi coses com aquestes:
Btw: vaig descobrir l’existència d’aquest concurs a l’exposició Tàpies. La imaginació del món, sobre l’imaginari de la segona meitat del segle XX que va impactar en l’artista. Encara es pot visitar! Però per què us explico tot això?
Benvinguts al II Concurs d’Objectes Insòlits!
Hem vingut a jugar. He decidit que vull convocar un Concurs d’Objectes Insòlits que m’han interessat a mi aquestes últimes setmanes. Podeu votar als comentaris quin creieu que ha de guanyar. Som-hi.
1. El Leony
Vam anar a sopar a la Pulperia A Gudiña (nyam) i la Irene i la Mar van insistir a demanar aquest gelat. A mi les postres no m’interessen gaire més enllà de la Triple T (torrija, tiramisú i tarta tatin) però el Leony em va fer pensar en aquest text de la Clàudia Rius sobre el Punki (gelat de la família del Leony, fan com pinta de cosins). Mireu-li la cara! Els infants són intel·ligents i escullen les postres pels ulls i no a través de les papil·les gustatives. Així, el Leony pot ser un gelat de xocolata mediocre i els Ous Kinder tenen gust de merda, perquè l’important és el souvenir que t’emportes a casa i que, honestament, és un objecte de disseny. I un record d’èpoques millors on el packaging de plàstic no era una cosa problemàtica (realment la nostàlgia és reaccionària). Es poden comprar a l’engròs.
2. Un ou de mantega
Fa temps que segueixo l’Andrea Sham, que fusiona l’alta pastisseria i les belles arts en les seves creacions. Una de les meves preferides és aquest ou de mantega que em sembla preciós i fastigós a parts iguals, de manera que és molt difícil parar de mirar-lo. Va acompanyat d’un ou de pa shallah, i si xafardegeu el seu instagram topareu amb molts altres objectes insòlits com roses de sucre o collarets de gerds. El que fa l’Andrea Sham em fascina, però forma part d’una moda que odio (la de convertir els aliments bàsics en experiència estètica) i que ens ha dut “eventos” on ens donaran un tros de ceba encurtida com a panacea del bon gust. I penso que ja toca que el pèndol (que es mou del Romànic al Gòtic, del Renaixement al Barroc, etc.) caigui a l’altre costat i puguem tornar a menjar brioixets farcits de pernil i formatge com els que endrapàvem en aquelles festes d’aniversari on la consumició de sucre era altíssima (no existia la maternitat conscient) i al final et donaven una paperina de llaminadures on la punxa encaixava a la perfecció amb el pal d’un Xupa-Xup.
3. Arracades fetes de cabells
Seguim amb la fascinació i el fàstic amb l’objecte que millor encarna la intersecció entre aquestes dues emocions: les labors de cabells. N’hi ha moltes exposades a la Sala Femenina del Museu Frederic Marès, però he triat aquestes arracades (inspirades en la fulla de l’alzina i les glans, oi?), on la malla marró està trenada amb cabells humans. Sí senyors, els humans som extremadament sòrdids i, a més, tenim necessitat de transcendència, així que durant el segle XIX es va posar de moda conservar els cabells de les familiars traspassades i trenar-los fent filigranes de tota mena per a emmarcar-los al voltant de retrats del difunt o bé convertir-los en objectes decoratius. Fins i tot es van arribar a brodar mocadors amb cabells. Els cabells com a símbol de la feminitat, la joventut perduda i la permanència després de la mort. Just girly things.
Quin objecte ha de guanyar? Participeu:
Què us ha semblat? No he parlat de res que em pugui fer semblar de l’Opus però m’he comprat un llibre que es diu 356 dies amb Maria així que no prometo res de cara a la propera entrega.
Salut <3
en saps molt, Rita!
Hosti!
Què interessant tot ben plegat!
M'ha encantat! ❤️
Fas posts molt curiosos 😍
Una abraçada,
A cau d'ànima✨