Els llits d'Olot walked so Alexander Calder could run i altres maneres de dormir com un angelet
Objectes que em venen al cap quan penso en tot l'art present en el ritual de dormir
Hola! Avui xerrem de dormir en aquest substack sobre art, imatges i andròmines. El guanyador del I Concurs d’Objectes Insòlits van ser les arracades fetes de cabells del Museu Frederic Marès. A veure quin objecte us roba el cor aquesta vegada <3
Últimament només penso en dormir. Tinc FOMO d’un son que no he viscut. T’ho explico: m’he passat el curs treballant com una condemnada i estudiant en les meves estones lliures i, com que soc un animal social, he acabat sacrificant el dormir. Dormo, evidentment. Però m’he llevat d’hora molts caps de setmana sense haver descansat per anar a la biblioteca a fer treballs per un màster que he cursat els vespres, de sis a nou, quan plego de la feina. He dormit poc durant l’any envejant-me a mi mateixa: “Quan arribi el juny, dormiré fins que el cos em digui prou”. I el juny ha arribat i el meu cos ha dit que a les vuit del matí fa massa calor per continuar dormint. I a les quatre de la matinada, també. M’he despertat suant, amb la pell resseca pel mode tramuntana del ventilador. Se m’ha passat l’arròs, aquest any, per dormir bé. No hi ha marxa enrere.
La cosa és que hem convertit dormir en un ritual. De la mateixa manera a internet es comenta que el menjar s’ha transformat en un objecte de luxe - i per això ara apareix en campanyes de marques prestigioses-, dormir ara ja no vol dir tancar els ulls, sinó cuidar-se. Implica tota una parafernàlia concreta: el son té manual d’instruccions, accessoris, rutines i actituds. Ara el menjar és un símbol d’estatus i el dormir, també.
Ja fa temps que les morning and evening routines apareixen als nostres scrolls infinits, però la cosa s’ha anat complicant. No s’ha de dormir molt, sinó bé. Cal optimitzar el son per llevar-nos més guapes: anar a dormir amb casquets de seda o rul·los, cobrir-se la boca amb cinta adhesiva per respirar pel nas i així millorar la nostra postura i, fins i tot, dormir amb màscares de llum vermella posada. Els vídeos del ritual del dormir a internet han deixat de ser fantasies victorianes per a ser distopies orwel·lianes. No em puc creure que el meu cervell hagi normalitzat imatges com aquestes.
En aquest Concurs d’Objectes Insòlits (COI) (em fa gràcia) (el meu avi deia molt: “recoi!”) us faré votar entre objectes que proposo per transformar el ritual del dormir en quelcom una mica millor. Sí, dormir pot ser només dormir, però tota la vida l’hem associat a accions que no estaven tan malament: que si el got de llet calenta, el conte, rentar-te les dents, l’últim pipí, comptar ovelles, etcètera. Aquí va una llista de coses que per mi tenen el mateix efecte que la veu de la meva mare dient-me: “Bona nit, Rita, que somiïs amb els angelets”. Són demostracions que hem ritualitzat el son de la manera incorrecta i propostes per fer-ho millor:
1. El luxe d’una cel·la de monja
El meu algoritme sap que amenaço sovint en fer-me monja. No sé ben bé a qui amenaço reglament, però la qüestió és que m’ensenya muntanyes de vídeos on es romantitza i, sobretot, s’estetitza la cel·la conventual. La cel·la de monja com a interior design. La cel·la a e s t h e t i c. Bàsicament, la teva excursió de l’escola al Monestir de Sant Benet del Bages fusionada amb la teva època Tumblr. M’encanten aquestes imatges:
D’altra banda, l’altre dia vaig descobrir el projecte de l’artista David Leventi i vaig pensar que no està tan lluny de la romantització de la vida conventual. Ara bé, estèticament, no tenen res a veure. Chambers of Gold és una sèrie de fotografies d’habitacions i llits de personatges poderosos de la història, sota una idea: “que la noció que algun element del geni o la intucïció emergeix a través del son, en un dels moments més privats”. Les fotos us portaran al llit de Maria Antonieta o al de Ludwig II de Bavaria i altres aristòcrates europeus… Aquí teniu el post sencer:
Els poso junts perquè em semblen la mateixa cosa. Ens agraden els llits dels nobles i els llits dels monjos pel mateix motiu: són llocs dedicats exclusivament al descans. No hi ha distraccions, no s’hi menja, no s’hi treballa. Sobretot, són llits on és materialment impossible imaginar-t’hi un portàtil al damunt. La contemplació monacal i l'opulència aristocràtica convergeixen en la vàlua del descans com a fet en si mateix. Descansar sense haver-te de llevar més guapa o pensant en la feina. Ah, clar. I descansar sense saber què és el so del despertador.
2. Què se n’ha fet, dels capçals?
Estic veritablement preocupada per la decadència dels capçals de llit. Quan era petita els meus pares me’n van comprar un de recaragolat, fet de ferro forjat. M’encantava, em semblava de princesa medieval, i el vaig mantenir fins i tot quan als 13 anys vaig decidir pintar l’habitació de verd per algun motiu (que deuria ser el fet mateix de tenir 13 anys). Des d’aleshores, em fixo en els capçals que la gent té a casa.
Ara la moda, si tens diners, és que els capçals de llit siguin de ràfia, i em sembla una idea terrible. D’aquí a sis mesos us semblarà el boho chic de quan la Vanessa Hughdens anava al Coachella. Si no tens diners, probablement no en tinguis, perquè són un ARMATOSTE TREMENDO, pesen com un mort i són molt cars tenint en compte que són completament innecessaris en un món on t’obliguen a canviar-te de pis cada cinc anys. Decadència absoluta.
Jo, de moment, al meu pis no hi tinc capçal. Espero el dia que la sort em beneeixi als Encants i trobi l’antiguitat perfecta que col·locaré al damunt del llit espantant, per sempre més, a tothom que entri a la meva habitació. Però buscant inspiració, vaig descobrir que la Peggy Guggenhaim, a casa, en tenia un de dissenyat per l’Alexander Calder. Mireu quina meravella.
Fet de plata, fusiona elements terrestres i marins amb filigranes cargolades com espirals, una mica com quan saps que t’adorms perquè els teus pensaments comencen a elevar-se per sobre de la realitat. Però l’obsessió no acaba aquí.
M’he enamorat de més capçals d’artista, com aquesta obra d’ebenistaria dels anys 20, de Michael Rothloff i aquesta estructura de llit de l’italià Tommaso Cascella.
I l’últim descobriment ha estat el capçal policromat de la sevillana Marián Angulo. En aquest vídeo ella mateixa l’explica!
3. Llits d’Olot
Jo veig tots aquests capçals i penso: “llits d’Olot walked so Alexander Calder could run”. A Catalunya hi ha una tradició de capçals policromats que es van fer populars al segon quart del segle XVIII i, com el seu nom indica, es fabricaven a Vic i sobretot a Olot. Els llits d’Olot són kitsch abans que el kitsch existís: pintats al tremp o a l’oli, sovint tenien elements daurats. La seva complexitat de les imatges depenia dels diners que tingués la família, però els motius els triava sempre el client. Normalment són imatges de la Mare de Déu, com la Immaculada Concepció, o altres sants, que eren de la devoció particular del propietari de la peça. És literalment com si et pintessis el capçal del llit amb una imatge del teu cantant preferit. M’imagino que Miró va dormir al llit d’Olot que la seva família conservava a la masia de Montroig del Camp (Tot i que a la casa museu el tenen a l’habitació dels pares, en algun moment hi hauria dormit, no? Ni que fos una nit que tenia malsons!?). I no té tot el sentit del món que algú que ha dormit amb el cap tant aprop d’aquest capçal acabés dedicant-se a la pintura?
Aquest és el de Mas Miró, però el Museu del Disseny de Barcelona custodia en la seva col·lecció de mobiliari vuit llits policromats… que no són a les sales per una polèmica que vaig explicar aquí. Però mireu quina meravella!
4. El braser de llit
Pel pont de maig, amb la Clàudia i l’Eugènia vam anar a fer nit al Santuari de la Mare de Déu del Mont. Un dia en parlaré amb calma perquè vaig descobrir massa coses substack-related però bàsicament heu de saber que és un santuari amb una església petita a dalt d’un turó entre el Pla de l’Estany, la Garrotxa i l’Empordà. Des d’allà es veu l’estany de Banyoles, els volcans garrotxins i tot el Pirineu català i francès. Al davant, pam: s’hi aixeca el Canigó.
Se sap que Jacint Verdaguer s’hi va estar i va escriure alguns versos de Canigó i que va dedicar “als catalans de França”. I per això al santuari li han dedicat una habitació, amb tot de mobles històrics entre els quals vam veure un objecte que no sabíem identificar. I la meva mare em va dir que era un braser de llit.
5. Piques d’aigua beneïda a la tauleta de nit
I un darrer descobriment del món del llit… són les piques d’aigua beneïda. Perquè sí, una pica baptismal és aquella piscina de pedra que trobes en algunes esglésies antigues i que servia per banyar els fidels i batejar-los. També hi ha les piques d’aigua beneïda més petites, els recipients d’aigua integrats a les entrades de molts temples per senyar-se quan hi entres.
Però resulta que la gent tenia piques a casa seva, a banda i banda del llit, per fer-se el senyal de la creu abans d’anar a dormir. Perquè sempre hem necessitat tenir-ho tot controlat i ara ens posem retinol perquè no ens surtin taques a la pell, però abans havies d’anar a dormir evitant que, de nit, se t’endugués el diable. A la col·lecció del Museu Marès en tenen 129 i també es coneixen com a aiguabeneitera. N’hi ha de precioses i, sincerament, si mai en trobo alguna d’assequible de segona mà me la collaré sobre la tauleta de nit i hi deixaré el cacau de llavis i els anells.
Vinga doncs, a jugar!!!!!!!!!!!!! La competició d’objectes insòlits d’avui es disputa entre el capçal d’Alexander Calder, el llit d’Olot dels pares de Joan Miró, el braser que Jacint Verdaguer va fer servir mentre escrivia el Canigó i les piques per anar a dormir ben beneïda. Espero votacions i comentaris amb candeletes <3
Bona nit, amics i amigues <3 Abans d’anar a dormir, us voleu subscriure al meu Substack?
votació súper difícil.......... no dormiré bé pensant que hauria d'haver votat a Calder
Tant de bo pogués dormir amb aquest escrit 🕊️